Continuen els combats, quan entram al cinquè dia des de la ruptura de l’alto el foc, i mils i mils de joves saharuis comencen a rebre instrrucció militar per reforçar l’exèrcit de la República Saharaui. L’imatge de les darreres abraçades entre mares i fills que parteixen cap el front de guerra conmou les ànimes dels que estimam aquest poble al que la història ha maltractat.

Podran dormir tranquils aquestes nits els governants espanyols que, podent mantenir una postura més compromesa amb els que van ser ciutadans de la 53 provincia espanyola, han triat mantenir-se en posicions ambigües que permetien el manteniment del status quo que consagra la ocupació il·legal del Sàhara?

Culpables per omisió, els governants d’Espanya demostren avui amb l’ambigüitat de les seves tèbies declaracions, la veracitat de l’acusació que molts analistes fan, en el sentit que Espanya va ser una pèsima potencia colonial, pero que pitjor va ser encara el procés de descolonització que, en el cas del Sàhara ha condemnat a aquest poble germà a patir 45 anys d’ocupació militar per part del Marroc, aliat preferent d’Espanya, i a viure de nou una guerra, cruel com ho son totes, a la que els ha abocat la ineficàcia i la complicitat de la ONU que, des de l’aprovació del Pla de Pau del 1991, s’ha mostrat incapaç d’implementar la celebració del referèndum promès i pactat.

Trenta anys han passat des de que es va acordar l’alto el foc i la paciència dels saharauis s’ha anat esgotant, com s’ha esgotat la seva capacitat de confiar en les Nacions Unides que posats a no fer res, fins i tot s’han negat a controlar les continues vulneracions dels drets humans dels saharauis que malviuen als territoris ocupats pel Marroc que han patit detencions, tortures i persecucions de tot tipus davant mateix dels cascs blaus de les Nacions Unides que feien veure que miraven cap a l’altra banda.

I tot açò entre la desídia i la complicitat d’uns governs espanyols que han ignorat fins i tot decisions judicials com la que va dictar el jutge Marlaska, en la que es deixava clarament establerta la responsabilitat històrica i actual d’Espanya que era la «potència responsable de iure» d’un conflicte que no és més que el producte d’un procés de descolonització inacabat.

Ressonen encara les paraules, que després es van demostrar tan falses, de Felipe González, pronunciades de manera solemne en la seva visita als campaments de refugiats de Tinduf, el 1977: «Sabemos que vuestra experiencia es la de haber recibido muchas promesas nunca cumplidas. No prometeros algo sino comprometerme con la historia. Nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final».

I enmig de tantes traicions, algú es pot atrevir a demanar més paciència als joves saharauis que duen 45 anys morint de finor al desert més inhòspit del mon?

«No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això»

«Justitia procurat pacem et injuria bellum» es pot llegir a l’estàtua de Ramon Llull a l’entrada de Palma des de la mar, idò en aquest càs, la injusticia d’anys i anys contra el poble saharaui és la que ha conduit a la guerra que es viu aquests dies, i els nostres fillets del desert, els que vam acollir tants estius a les nostres terres i van passar a ser part de la nostra familia, els fills dels nuvols com se’ls anomena, els que parlen de nosaltres com «els papàs i mamàs, els germans de Menorca o Mallorca o Eivissa o Formentera» son els que s’encaminen ara cap els camps d’instrucció militar per després anar a una guerra que no volien, però a la que els han abocat els responsables polítics que han defugit traidorament les seves responsabilitats.

Esper que els remordiments no els deixin descansar, perque a jo mateix em costa agafar el sò, demanant-me si no podía haver fet més per ajudar aquest poble que m’estim com si fos el meu i que tant m’ha donat en la vida.