Dos són els llibretistes d’òperes de Mozart que han passat a la història de la música: Lorenzo de Ponte, qui treballà amb el compositor en tres ocasions (Cosí fan tutte, Don Giovanni i Le nozze di Figaro) i Emmanuel Schikaneder, l’autor dels textos de La Flauta màgica.
El primer té una història curiosa i que dóna per una novel·la fins i tot d’aventures. El segon, menys aventurer, també treballà amb Beethoven, no com a col·laborador seu sinó com a organitzador de concerts al Theater auf der Wieden, del qual en fou gerent/director.
Pel que fa al títol que motiva el present comentari, La Flauta màgica, que avui obre la temporada operística del Teatre Principal de Palma, podem dir que Schikaneder, a més de ser l’autor del libretto, participà activament a l’estrena de l’òpera en qualitat de cantant, ja que ell era també baríton professional, a més d’empresari i cantà el rol de Papageno.
Hem citat Papageno, un dels personatges còmics de l’obra i que fa de contrapès/contrapunt al de Pamino, més seriós. I és que a La Flauta...hi trobam contínuament diferents dicotomies, la més evident és la de la lluita entre el bé i el mal. També la Reina de la nit és obscura, malvada, per contra Sarastro és un personatge lluminós, savi i bo; Papageno no té malícia, és tot ingenuïtat, en canvi Monostatos (l’altre paper còmic masculí) és dolent, venjatiu i sàdic; les tres dames són seguidores de les forces del mal, els sacerdots, es guien pel saber i la bonesa...
Podríem allargar aquest comentari, de fet l’òpera que Mozart estrenà dos mesos abans de morir dóna per molt més, ara bé, deixeu-me que per acabar recomani un enregistrament que per mi és del tot insuperable i difícilment repetible: el que dirigí Otto Klemperer el 1964, amb la Philharmonia Orchestra i amb veus de la categoria de Nicolai Gedda, Gundula Janowitz, Walter Berry, Lucia Popp i Gottlob Frick en els papers principals i (aferrau-vos) Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig i Marga Höffgen com a les tres dames. Qui pot oferir més? Únic, realment únic.
