EMMANUDEL CARRÈRE ÉS SULL, PERÒ ESCRIU MOLT BÉ. El vaig conèixer fa cinc anys a la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). Per aquestes estranyes casualitats i aquestes rares coincidències em vaig trobar entre Manuela Carmena (que era batlessa de Madrid), Guadalupe Nettel (excel·lent escriptora mexicana de la qual recoman Después del invierno publicat per Anagrama) i Emmanuel Carrère (l’escriptor francès del qual havia llegit D’autres vies que la mienne, Limonov i El Regne, publicat també per Anagrama i magnífic). Em feia molta de gola parlar amb el Carrère perquè les seves novel·les de no-ficció em semblaven un dels experiments més intensos i apassionants de la literatura francesa d’aquestes dècades. Però una cosa és la lletra i l’altra la persona. Així com Manuela Carmena i Guadalupe Nettel eren simpàtiques, parladores i amables, ell va ser silenciós, avorrit i malcarat. Una decepció completa. Per aquest motiu em vaig tornar repetir que no he de voler conèixer en persona escriptors que m’agraden perquè després em deceben una cosa de no dir.
Ara acaba de sortir L’adversari (Llibres Anagrama), un relat que ens desplega una història reals contada amb la vivor, la força i l’energia d’una ficció o viceversa. Us recordaré els fets sense fer cap spoiler. La matinada del 10 de gener de 1993 ingressava a urgències d’un hospital de Ginebra un home inconscient. A ca seva mig esbucada per un incendi la policia havia trobat la seva dona i els seus dos fills, tots morts. També l’oncle de Jean-Claude va trobar morts els seus pares i el seu canet. I aquí comença l’enjòlit. Tota la societat que el coneixia es pensava que era un metge prestigiós, un investigador a l’Organització Mundial de la Salut i un professor a la Facultat de Medicina de Lió. Però tot això era mentida. No era ni metge, ni investigador, ni professor. Només un assassí de la seva dona, dels seus fills, del seu pares i del canet. Carrère que te un nas impressionant per triar temes va veure que allò era una mina riquíssima per fer un text que ja tenia un precedent il·lustre: A sang freda de Truman Capote.
Va anar per feina des del primer moment: va escriure una carta a Jean-Paul Romand a la presó, acompanyada del darrer llibre que acabava de publicar, una biografia de Philip K. Dick, l’escriptor de ciència-ficció nord-americà. I li deia: “El que vosté va fer no és per mi l’acte d’un criminal ordinari, tampoc el d’un boig, sinó el d’un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen, i són aquestes forces terribles el que voldria mostrar en acció”.
Fins al cap de dos anys no va obtenir resposta. Jordi Amat en un informadíssim i ben explicatiu pròleg ens conta totes les passes de Carrère per aconseguir escriure aquest 170 planes que constitueixen la descripció de la banalitat de la mentida fet amb frases curtes, pocs adjectius i un to serè i tranquil. Carrère va saber trobar una veu que ressona dins les orelles del lector amb accents calfredadors i alhora plens de savieses sobre la complexitat de l’esperit humà. Marta Marfany ha fet una molt bona traducció que reflecteix fil per randa l’estil mesurat, discret i apamat de Carrère.
Carrère en persona és un sull, en don testimoni. I un gran escriptor en la lletra de L’adversari. També ho testimoni..
CEES NOTEBOOM, UN ESCRIPTOR VIATGER DE COMBAT. Des del 2016 en Sebastià Perelló i aquest cronista volíem dur a Mallorca aquest poeta extraordinari que té una casa a Sant Lluís de Menorca i no havia rebut ni una distinció, ni un reconeixement, ni un homenatge per part de la societat balear. A Sant Lluís Noteboom ha escrit gran part dels seus llibres i poemes dels darrers cinquanta anys. Vàrem fer moltes de passes i no aconseguirem res de res. Coneguérem amb amistats menorquines que ens parlaren de la seva extraordinària discreció i de la gran dificultat de parlar amb ell. Ens vàrem sentir trists i decebuts. Però enguany hem tengut una alegria de no dir quan li han concedit el Premi Formentor de les Lletres (2020). En l’acte del jurat podem llegir: “Cees Noteboom es un escritor viajero que ha hecho del nomadismo una actitud filosófica, estética y espiritual que trasciende las fronteras y revela la naturaleza expansiva de los horizontes humanos.”
El seu darrer llibre de poemes Despedida. Poema en tiempos del virus (Coleccions Visor de Poesía), està dividit en tres parts, té trenta-tres poemes, i és dur, impressionant, significatiu, fort i despertador per aquests temps tan anestesiats, tan paorosos i tan incerts.
Cees ens dona un pròleg per ajudar al lector a entrar en aquest bosc verbal travessat dels dolors i les misèries i les morts, però també les alegries, les lluites, els pensaments d’uns humans tocats per totes bandes.
Noteboom dixit: “Com s’escriu un poemari? Comences en un jardí, descrivint plantes mediterrànies, però el que surt són els records de la guerra, imatges d’un passat llunyà que no t’ha abandonat mai.”
Hi ha les grans ciutats amb els carrers i les places deserts per la pandèmia, hi ha pintades (Comença aquí el més enllà?) que et feren com una càrrega de profunditat, hi ha el pare mort a la segona guerra mundial, hi ha espectres i quimeres teixides amb històries terribles, hi ha la família verda del jardí, hi ha els amics que moren sense poder parlar i fan gestos de comiat, hi ha interrogacions sobre la barbàrie, hi ha la prova del nou que dura fins al final.
